El sistema electoral de la Restauració, segons Valentí Almirall

                       

L’autor d’aquest text és Valentí Almirall.

Es tracta d’una font primària ja que veiem que es va escriure a l’any 1889, en la mateixa època que van passar els fets que relata el text. Per tant, és un document de l’època.

Pel que fa al seu contingut podem dir que és una font primària política ja que parla d’un tema polític com són les eleccions i el sistema electoral d’aquella època. Alhora és també ideològica on l’autor ens exposa la seva ideologia i ens mostra un sistema d’idees polítiques i socials que configuren la visió de la realitat. A més, es podria considerar aquest text com a testimonial ja que l’escriptor del text, Valentí Almirall, va viure aquella època i va patir i presenciar el frau electoral del sistema de la Restauració.

És un text que va ser publicat pel mateix Valentí Almirall a l’any 1889. El situem en l’etapa coneguda amb el nom de Restauració Borbònica que va ser el període de la Història d'Espanya comprès entre el pronunciament del General Arsenio Martínez Campos el 1874 que va posar fi a la Primera República Espanyola, i la proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931. El text va ser escrit, concretament, dintre del període de la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1902).

Tracta sobre el sistema electoral que hi havia en temps de la Restauració. Denuncia la pràctica del frau electoral ja que totes les eleccions estaven falsejades.

L’autor d’aquest text és Valentí Almirall. Va néixer a Barcelona l’any 1841 i va morir a l’any 1904. Valentí Almirall va ser un polític, periodista, assagista i advocat espanyol. La seva ideologia era republicana i federal, i després és considerat un dels ideòlegs del catalanisme polític.

Entenia que la vertebració de Catalunya dins Espanya havia de basar-se en el respecte absolut i el plànol d'igualtat entre Catalunya i la resta d'estats federals que haurien de constituir Espanya. L'estat compost o federal era la seva aspiració de caràcter polític assumint la representació del republicanisme federal i del catalanisme.

Entre 1868 i 1881 va militar en el Partit Republicà Democràtic Federal vertebrat al voltant del Club dels Federalistes (1868-1869), del qual va ser elegit el primer president alhora que del diari El estado catalán.

A l’any 1879 Almirall va fundar el Diari Català, primer diari en llengua catalana.

Un any més tard, el 1880, va organitzar el Primer Congrés Catalanista en el que va pretendre unir els ideals del federalisme republicà amb els del catalanisme literari.

El 1882 va impulsar la creació del Centre Català, concebuda per l’entitat cívica defensora dels interessos culturals i econòmics de Catalunya.

L’any 1886 va marcar el punt culminant de la seva carrera en publicar Lo catalanisme, la primera obra en la qual exposava de forma sistemàtica els postulats del catalanisme i on defensava un catalanisme de caràcter democràtic.

Els destinataris als quals es volia dirigir Valentí Almirall era la nació, tota la civilització. El que ell pretenia era informar-nos del que verdaderament estava passant amb el sistema electoral. Volia que tots s’assabentessin de que les eleccions estaven falsejades i ens estaven enganyant.

Es tracta d’un fragment de l’obra España tal como es de 1889, de Valentí Almirall.

Valentí Almirall en aquest text fa una crítica a la forma en que es feien les eleccions que es duien a terme durant el període de la Restauració ja que en el primer paràgraf Almirall ens diu que s’estan burlant de tots els electors perquè les eleccions són parodies dolentes.

Ens explica com es feien les eleccions ja que a Espanya els governs no eren fruit de la lliure decisió dels electors expressada en les eleccions.

La idea més important o tesi del text és que en aquell temps tot el sistema electoral estava falsejat i manipulat. Només hi havia un únic elector que era el ministre de Governació. Aquest era l’encarregat d’elaborar la nòmina de diputats que havien de sortir elegits, i així, el partit en el govern obtenia una àmplia majoria.

Valentí Almirall explica tot el procés que es portava a terme en les eleccions. A les llistes dels electors es posaven noms imaginaris i de persones difuntes i el dia de les eleccions alguns empleats subalterns anaven a votar en nom seu. A més, la majoria dels cops s’afegien vots i es falsificaven els recomptes.

El ministre de Governació també designava alguns candidats d’oposició però que eren desconeguts pels electors i sense cap mena d’interès.

Amb tot això, finalment sortia guanyador el partit del govern (aquell que interessava), malgrat que abans de fer les eleccions ja es sabia amb tota seguretat qui sortiria guanyador. 

Com ja hem vist, Valentí Almirall és l’autor d’aquest text que forma part de la seva obra España tal como es. Va ser escrit l’any 1889, durant la regència de Maria Cristina d’Àustria. Almirall critica el procediment en que es feien les eleccions, totes falsejades i preparades perquè sortís guanyador el partit que interessava al govern. La seva finalitat és mostrar-nos tal i com era aquella època, el sistema polític i Espanya en general perquè tota la nació s’assabenti del que s’estava fent.

Sota el meu punt de vista, jo estic d’acord amb Valentí Almirall ja que em sembla molt malament que es falsifiquin unes eleccions. Crec que no és just que la gent acudeixi a votar i doni la seva decisió o opinió envers un partit, si després d’això no se’n farà res. Per molt que la gent voti a un partit concret, finalment sortirà guanyador aquell partit que afavoreix el ministre de Governació. D’aquesta manera s’està enganyat a tots els ciutadans ja que surt un partit guanyador quan probablement aquest no era el votat per la majoria. També trobo malament que funcionaris subalterns acudeixin a votar en nom de persones ja difuntes.

Crec que les eleccions són una pràctica en la qual la societat té dret a participar de manera legal i on poden posicionar-se al costat d’un partit o d’un altre. El partit guanyador hauria de ser aquell escollit per la població. Si no surt el més favorable al govern serà perquè hi ha alguna cosa que falla i que no agrada a lanació. Penso que no sempre pot sortir el que un espera, caldrà anar millorant fins al pròxim any de celebrar les eleccions.

-       Preguntes:

a) Explica la diferència entre sufragi universal i sufragi restringit.

El sufragi universal és el dret de vot que tenen totes les persones majors d’edat d’una comunitat o Estat, independentment de la seva raça, sexe, creences o condició social.

En canvi, el sufragi restringit o també anomenat sufragi censatari, es denomina al sistema electoral que condiciona el dret a vot al fet que el ciutadà compleixi determinats requisits que afecten la seva condició social. Aquests motius són generalment econòmics (possessió d'un determinat nivell de rendes o ofici) o relacionats amb el nivell d'instrucció (llegir i escriure) o social (pertinença a un determinat grup social) o estat civil (casat), a més del sexe, ja que era referit només als homes.

Per tant, el sufragi universal i el restringit són contraris ja que el sufragi universal no estableix cap condició llevat de la majoria d'edat i la ciutadania, mentre que el restringit o censatari només permet el vot als homes i amb determinats requisits.

b) Com controlava les eleccions el ministre de la Governació?

El ministre de Governació era l’únic elector possible i, juntament amb un exèrcit de funcionaris de tota classe, executava i duia a terme totes les eleccions. S’encarregava d’elaborar la nòmina de diputats que havien de sortir elegits en cada circumscripció, així el partit en el govern obtenia una àmplia majoria. També, el ministre de Governació, era qui feia els diputats ministerials i també designava aquells candidats d’oposició que havien de sortir. 

c) Quines pràctiques fraudulentes es descriuen en el text?

En l’elaboració del cens, aquest era engrossit amb el nom de persones ja difuntes o desconegudes. El dia de les eleccions, acudien funcionaris o empleats subalterns i, amb una roba prestada, votaven en nom d’aquestes persones.

d) Qui eren els cuneros?

Els cuneros eren candidats o diputats a Corts, estranys al districte i patrocinat pel Govern. És a dir, eren aquells candidats d’oposició que el propi ministre de Governació designava per tal de fer més real i legal el sistema electoral ja que tot govern sempre ha de tenir oposició. Aquests candidats o diputats eren completament desconeguts dels seus electorals i no provenien de la circumscripció per la qual havien estat elegits.

També s’anomenaven diputats de bressol. 

Nadinne J (2 BATX B)

Comentari de text: El sistema electoral de la Restauració, segons Valentí Almirall

1. Identificació de la font escrita

Es tracta d’una font primària perquè és un document contemporani dels fets.

2. Identificació del tipus de text

Aquest fragment correspon al llibre de Valentí Almirall, titulat “España tal como es”. És un text de caràcter polític de crítica.  

3. Concreció del context històric

El llibre es va publicar al 1889, en un moment en el que el frau i el falsejament electoral en el sistema polític de la Restauració a Espanya estava a l’auge. Entre 1876 i 1899 es van dur a terme deu eleccions, de les quals sis les van guanyar els conservadors i quatre els liberals. Els dos partits s’alternaven en el govern de l’Estat (torn pacífic) i corresponia al monarca decidir quan s’havia de produir el relleu. En ocasió de la prematura mort d’Alfons XII (1885), Cánovas i Sagasta von confirmar l’alternança pacífica en el document pacte d’El Pardo, que es mantingué al llarg de la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1903), vídua d’Alfons XII.

4. Reconeixement del tema

El text parla de la manipulació electoral durant la Restauració (1875-1889), segons el punt de vista de Valentí Almirall.

5. Identificació de l’autor

L’autor és Valentí a Almirall i el llibre es va publicar a Paris 1886. Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1904) va ser un polític, periodista i advocat. Va participar en la Revolució de 1868 a Barcelona i en diversos moviments de revolta durant el Sexenni. Creà el Partit Republicà Democràtic Federal i fou president del Club dels Federalistes. Federalista «intransigent», va dirigir el diari El Estado Catalán, portaveu oficial dels federals catalans, i va impulsar el Pacte de Tortosa (1869), que volia reorganitzar els antics estats de la corona d’Aragó. El 1870 va contribuir a la fundació de La Jove Catalunya. Més endavant, dins les files del catalanisme, va fundar el Diari Català (1879), el primer en llengua catalana. Va organitzar el primer Congrés Catalanista (1880) i va fundar el Centre Català (1882). Fou el principal redactor del Memorial de Greuges (1885), presentat al rei Alfons XII. El 1886 va publicar Lo Catalanisme, la primera formulació doctrinal el catalanisme. Públicament, tot i la seva posició sempre independent oposant-se per exemple a l’Exposició Universal del 1888, fou membre de diverses comissions i entitats representatives o crítiques com l’Ateneu Lliure de Barcelona, l’Ateneu Barcelonès, dels Jocs Florals.

6. Identificació del destinatari

El llibre va dirigit a la gent d’aquella època, però especialment al homes interessats per la política tan a Catalunya, com a Espanya o Europa com a denuncia d’un règim despòtic i falsejat on les possibilitats d’acció i participació dels sectors progressistes i les classes populars eren simplement impossibles, malgrat la seva aparença democràtica.

7. Anàlisi

Valentí Almirall demostra en aquest text que les eleccions espanyoles eren una farsa, doncs, ja fos amb sufragi universal o restringit, hi havia un sol i únic elector: el Ministre de la Governació (amb l’ajuda dels governadors provincials i els funcionaris).

Per falsejar el vot empleats de l’administració acudien a dipositar-lo en lloc de persones inventades, difunts, etc. Almirall diu que fins i tot el seu pare votava sent suplantat per un escombrariaire o un policia vestit elegantment amb un vestit prestat.

El ministre de Governació és qui feia els diputats ministerials i qui designava els candidats d’oposició que havien de sortir.

També fa referència als “cuneros”, candidats desconeguts que el ministre encasellava còmodament en els districtes rurals.

8. Comentari

Aquest document de Valentí Almirall és una prova evident per entendre la realitat política de l’Espanya. El valor de l’autor al denunciar aquests fets ha permès a les noves generacions conèixer una realitat punyent, però certa  ja que facilita la comprensió dels esdeveniments i de la vida política i social d’un règim, en aparença democràtic, però que la realitat demostra que no ho és, per tot el sistema instaurat de frau electoral i per deixar fora de la vida política a la immensa majoria de la població: classes populars i dones, però també als partits republicans, socialistes o regionalistes.

 Per a que aquest sistema funcionés cada partit del torn: Conservador (Cànovas) o Liberal (Sagasta) acceptaven el seu torn de poder, sense cap discussió. Ambdós sabien que d’aquesta manera es podrien repartir de forma equitativa la representació i el negoci, que és el que era aquest sistema polític.

A la Restauració, la minoria parlamentària rebia l’encàrrec del Rei de formar govern, quan la majoria parlamentària perdia la confiança del rei o del Parlament. Llavors el nou president del govern dissolia les Corts i convocava eleccions, que evidentment guanyava: la voluntat popular es supeditava a la decisió del rei.

El sufragi estava pervertit: el falsejament del sistema electoral, era una realitat institucional, que s’estructurava en 2 institucions bàsiques:

-       Ministeri de Governació: elaborava l’encasillado o nòmina de diputats del nou govern, deixant-ne uns quants per l’oposició: el partit en el govern obtenia una gran majoria, fins i tot de diputats escollits que no havien estat mai a la seva circumscripció (eren els diputats cuneros). Les ordres de Governació eres controlades pels governadors civils. Les tupinades (trampes electorals) eren en tot el procés: des de l’elaboració del cens electoral (engrossit amb difunts i o desconeguts: en nom dels quals votaven els funcionaris de les diputacions). En d’altres moments, s’afegien vots o es falsejaven els recomptes (pràctica que també es feia a les mateixes juntes electorals).

-       El Caciquisme: els cacins eren membres de famílies que controlaven determinades circumscripcions electorals i on gran part de la població depenia d’ells per tenir feina. Utilitzaven diversos mètodes de control del vot: pressió sobre els votants, suplantació d’identitat, compra de vots, etc.

Amb tot, també cal dir que l’abstencionisme era molt gran i en la majoria de circumscripcions la manipulació no era necessària i quan ho era, ho facilitava l’abstencionisme (80% del cens). A més, el 75% de la població era analfabeta.

No va ser fins al 1907 que va començar a Catalunya el principi de la fi del sistema del torn pacífic, de la mà de la Solidaritat catalana.

9. Opinió personal

Crec que la militància política de Valentí Almirall (republicà i catalanista) podria exagerar les critiques al règim,  per tal d’afavorir el seu pensament  polític. De totes formes, l’autor demostra com el pensament crític i la capacitat d’exercir-lo és el que pot garantir, tan abans com avui, un societat lliure i veritablement democràtica.

Preguntes:

a)    Explica la diferència entre sufragi universal i sufragi restringit.

El sufragi restringit és el sistema electoral que condiciona el dret a vot al fet que el ciutadà compleixi determinats requisits que afecten la seva condició social. Aquests estan relacionats amb: la classe social, l’estat civil (casat), el sexe (podien votar només als homes), el grau d’instrucció, la situació econòmica (determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert nivell d'imposts), la raça, etc. En alguns casos, alguns ciutadans, si compleixen certes condicions, disposaven de més d'un vot.

El sufragi universal, en canvi, no estableix condicions llevat de la majoria d'edat política i la ciutadania, independentment de la seva raça, sexe, creences o condició social. El sexe masculí va ser l'única restricció fins després de la Segona Guerra Mundial a Europa.

La lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo per a ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot. La revolució del 1868 comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la Segona República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins aleshores excloses.

b)    Com controlava les eleccions el ministre de Governació?

El ministre de Governació elaborava l’encasillado o nòmina de diputats (deixant-ne alguns per als partits d’oposició) que havien de sortir elegits en cada circumscripció. Per garantir que el partit del govern obtingués una àmplia majoria, a cada província hi havia governadors civils que ho controlaven fent tupinades. En l’elaboració del cens, aquest era engrossit amb un gran nombre de difunts o de desconeguts; el dia de les eleccions, alguns funcionaris subalterns s’encarregaven de fer la roda, tot votant en nom seu. En determinades meses s’afegien vots a grapades o e falsificaven els recomptes.  Aquesta pràctica també es repetia sovint a les juntes electorals, encarregades de fer recompte global de les meses.

c)     Quines pràctiques fraudulentes es descriuen en el text?

El “cunerisme” i les tupinades, en les que empleats de l’administració acudien a dipositar el vot en lloc de persones inventades, difunts, etc.

d)    Qui eren els cuneros?

La paraula cunero, en l'àmbit de les informacions electorals, s'aplica als candidats o diputats que són presentats pels seus respectius partits en un districte electoral al que no pertanyen.
El terme cunero va començar a emprar-se durant el segle XIX per referir-se concretament als diputats escollits que no havien estat mai a la seva circumscripció i que estaven patrocinats pel Govern, però en l'ús actual el seu sentit s'ha estès a qualsevol persona que pertany a un districte diferent d'aquell pel qual es presenta.

Laura M (2 BATX A) 

COMENTARI DE TEXT: "ESPAÑA TAL COMO ES": El sistema electoral de la Restauració, segons Valentí Almirall

Aquest text és un fragment extret d’un llibre de Valentí Almirall, titulat: “España tal como es” i escrit l’any 1889. Es tracta, per tant, d’una font primària de caràcter polític, concretament de crítica política. És un retrat viu i realista de la Espanya de la Restauració, un document històric i sociològic de primera magnitud i alhora una crítica ferotge, però plena de voluntat de denuncia i de voler influir en els lectors per tal de redreçar un camí equivocat en l’Espanya de finals del segle XIX. Com ja he dit, és un text publicat l’any 1889, amb posterioritat al regnat d’Alfons XII. Per tant, està dins de l’etapa de la regència de Mª Cristina (1885-1902) i de l’alternança pacífica en el poder del partit conservador, dirigit per Cànoves, i el partit liberal, dirigit per Sagasta. El llibre s’escriu en plena etapa de la Restauració borbònica, dècada dels vuitanta.

El tema central del fragment és la manipulació electoral durant el període de la Restauració, segons el punt de vista de Valentí Almirall. Es tracta d’una denuncia de la pràctica d’aquest frau electoral, habitual durant aquell període. L’autor defineix i critica aquest sistema utilitzant el periodisme com a principal eina comunicativa per a projectar el seu pensament polític.

Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1902) va ser polític, periodista i advocat. Va participar en la Revolució de 1868 a Barcelona i en diversos moviments de revolta durant el Sexenni. Creà el Partit Republicà Democràtic Federal i fou un dels dirigents del federalisme intransigent. Més tard, es va separar del partit i va reconduir el federalisme cap a uns postulats pròpiament catalanistes. Des de 1878, Almirall va identificar la reivindicació d’un Estat català no pas amb un model teòric i universal (el federalisme), com havia fet Pi i Maragall, sinó com una exigència pròpia de la realitat nacional de Catalunya (el particularisme). En poques paraules, segons ell, Catalunya havia de tenir un estat propi no solament perquè el federalisme fos el millor sistema de govern, sinó, sobretot, perquè Catalunya era una realitat històrica i cultural i tenia el dret al seu propi autogovern. En el seu llibre Lo catalanisme (1886) defensà un catalanisme de caràcter democràtic. Almirall, a més, va fundar el primer diari en llengua catalana: el Diari Català (1879-1881). 

El text va dirigit als seu contemporanis, però en especial a tots els homes interessats per la política, (tan a Catalunya, com a Espanya o Europa) com a denuncia d’un règim despòtic i falsejat on les possibilitats d’acció i participació dels sectors progressistes i les classes populars eren simplement impossibles, malgrat la seva aparença democràtica.

L’autor ens demostra en aquest text que les eleccions a Espanya, en aquells temps, eren una farsa (ja sigui amb sufragi universal o restringit). El sufragi universal era el dret a votar de tots els adults, sense distinció de raça, sexe, creença o posició social. En canvi, el sufragi restringit, també anomenat censatari, era el dret a votar només de les persones que apareixien en un cens o llista. El ciutadà havia de complir certs requisits que afectaven la seva condició social. 

El falsejament de les eleccions s’estructurava a partir de dues institucions bàsiques: el ministeri de Governació i els cacics locals. El Ministre de la Governació (amb la col·laboració dels governadors provincials i tot l’aparell de l’Estat) era qui decidia qui guanyava les eleccions. Les llistes d’electors eren falses (noms inventats, de morts, etc.) i es presentaven a votar, a favor d’ells, empleats de l’administració. Almirall diu que fins i tot el seu pare ja mort votava, sent suplantat per un escombrariaire o un policia vestit elegantment. A més de la falsificació amb presència humana, existia la realitzada durant el recompte de vots en el col·legi electoral, on simplement s’augmentaven el nombre de vots fins a assegurar l’elecció del candidat oficial. El mateix Ministre de Governació era qui designava, també, els candidats a l’oposició (candidats completament desconeguts dels seus electors i que no tenien cap interès). Aquests eren els anomenats cuneros, és a dir, “de bressol”, ja que no provenien, ni havien estat mai, de la circumscripció per la qual havia estat elegit. Les tupinades o trampes electorals eren, doncs, en tot el procés. 

Els cacics eren membres de famílies que controlaven determinades circumscripcions electorals. Gran part de la població depenia d’ells per tenir feina. Utilitzaven diversos mètodes de control del vot: pressió sobre els votants, suplantació d’identitat, compra de vots… En llocs on es produïen protestes contra el seu domini, pagaven partides de delinqüents (de la porra) que s’encarregaven de fer tornar l’ordre.

La veracitat i autenticitat del text és indubtable i és una prova evident de com funcionava el sistema electoral durant la Restauració, basat en la corrupció descarada. Valentí Almirall fa referència a tot un conjunt de fets històrics innegables, ja que el funcionament del sistema electoral de l’època de la Restauració era tal com diu al text. No serà fins al 1907 que comenci a Catalunya el principi de la fi del sistema del torn pacífic. L’única forma d’entendre que aquest sistema funcionés és que cada partit del torn (Partit Conservador i Liberal) acceptava el seu torn de poder, sense cap discussió. Ambdós sabien que d’aquesta manera es podrien repartir de forma equitativa la representació i el negoci. Es tractava d’un sistema que deixava fora a la majoria dels electors: les dones i les classes populars, així com els partits republicans, socialistes o regionalistes.

En resum, el text és important per entendre la realitat política de l’Espanya de la Restauració Borbònica. Podria semblar que la militància política de l’autor (republicà i catalanista) tendiria a exagerar les critiques al règim per tal d’afavorir el seu pensament polític, però no és pas així. Avui, la majoria d’historiadors especialistes en aquell període reconeixen la validesa de les afirmacions d’Almirall i demostren en els seu estudis com el frau era la forma habitual de funcionament d’aquell sistema. El valor de l’autor al denunciar aquests fets ha permès a les noves generacions conèixer una realitat punyent, però certa, ja que facilita la comprensió dels esdeveniments i de la vida política i social d’un règim en aparença democràtic, però realment ple de fraus electorals i que deixava fora de la vida política a la immensa majoria de la població: classes populars i dones. L’autor demostra com el pensament crític i la capacitat d’exercir-lo és el que pot garantir, tan abans com avui, una societat lliure i veritablement democràtica. 

Desgraciadament, el falsejament electoral, el frau i les amenaces continuen existint en l’actualitat. Crec que això es dóna més aviat als països menys desenvolupats, amb deficiències democràtiques, on s’utilitzen mètodes semblants als que es van utilitzar al segle XIX, ja que no disposar de mitjans informàtics o tecnològics permet manipular més fàcilment els vots.

Marina P, 2n-B