dimecres, 19 de desembre del 2012
diumenge, 9 de desembre del 2012
diumenge, 2 de desembre del 2012
dissabte, 13 d’octubre del 2012
El sistema electoral de la Restauració, segons Valentí Almirall
L’autor
d’aquest text és Valentí Almirall.
Es
tracta d’una font primària ja que veiem que es va escriure a l’any 1889, en la
mateixa època que van passar els fets que relata el text. Per tant, és un
document de l’època.
Pel
que fa al seu contingut podem dir que és una font primària política ja que
parla d’un tema polític com són les eleccions i el sistema electoral d’aquella
època. Alhora és també ideològica on l’autor ens exposa la seva ideologia i ens
mostra un sistema d’idees polítiques i socials que configuren la visió de la
realitat. A més, es podria considerar aquest text com a testimonial ja que
l’escriptor del text, Valentí Almirall, va viure aquella època i va patir i
presenciar el frau electoral del sistema de la Restauració.
És
un text que va ser publicat pel mateix Valentí Almirall a l’any 1889. El situem
en l’etapa coneguda amb el nom de Restauració Borbònica que va ser el període
de la Història d'Espanya comprès entre el pronunciament del General Arsenio
Martínez Campos el 1874 que va posar fi a la Primera República Espanyola, i la
proclamació de la Segona República el 14 d'abril de 1931. El text va ser
escrit, concretament, dintre del període de la regència de Maria Cristina d’Àustria
(1885-1902).
Tracta
sobre el sistema electoral que hi havia en temps de la Restauració. Denuncia la
pràctica del frau electoral ja que totes les eleccions estaven falsejades.
L’autor
d’aquest text és Valentí Almirall. Va néixer a Barcelona l’any 1841 i va morir
a l’any 1904. Valentí Almirall va ser un polític, periodista, assagista i
advocat espanyol. La seva ideologia era republicana i federal, i després és
considerat un dels ideòlegs del catalanisme polític.
Entenia
que la vertebració de Catalunya dins Espanya havia de basar-se en el respecte
absolut i el plànol d'igualtat entre Catalunya i la resta d'estats federals que
haurien de constituir Espanya. L'estat compost o federal era la seva aspiració
de caràcter polític assumint la representació del republicanisme federal i del
catalanisme.
Entre
1868 i 1881 va militar en el Partit Republicà Democràtic Federal vertebrat al
voltant del Club dels Federalistes (1868-1869), del qual va ser elegit el
primer president alhora que del diari El
estado catalán.
A
l’any 1879 Almirall va fundar el Diari
Català, primer diari en llengua catalana.
Un
any més tard, el 1880, va organitzar el Primer Congrés Catalanista en el que va
pretendre unir els ideals del federalisme republicà amb els del catalanisme
literari.
El
1882 va impulsar la creació del Centre Català, concebuda per l’entitat cívica
defensora dels interessos culturals i econòmics de Catalunya.
L’any
1886 va marcar el punt culminant de la seva carrera en publicar Lo catalanisme, la primera obra en la qual
exposava de forma sistemàtica els postulats del catalanisme i on defensava un
catalanisme de caràcter democràtic.
Els
destinataris als quals es volia dirigir Valentí Almirall era la nació, tota la
civilització. El que ell pretenia era informar-nos del que verdaderament estava
passant amb el sistema electoral. Volia que tots s’assabentessin de que les
eleccions estaven falsejades i ens estaven enganyant.
Es
tracta d’un fragment de l’obra España tal
como es de 1889, de Valentí Almirall.
Valentí
Almirall en aquest text fa una crítica a la forma en que es feien les eleccions
que es duien a terme durant el període de la Restauració ja que en el primer
paràgraf Almirall ens diu que s’estan burlant de tots els electors perquè les
eleccions són parodies dolentes.
Ens
explica com es feien les eleccions ja que a Espanya els governs no eren fruit
de la lliure decisió dels electors expressada en les eleccions.
La
idea més important o tesi del text és que en aquell temps tot el sistema
electoral estava falsejat i manipulat. Només hi havia un únic elector que era
el ministre de Governació. Aquest era l’encarregat d’elaborar la nòmina de
diputats que havien de sortir elegits, i així, el partit en el govern obtenia
una àmplia majoria.
Valentí
Almirall explica tot el procés que es portava a terme en les eleccions. A les
llistes dels electors es posaven noms imaginaris i de persones difuntes i el
dia de les eleccions alguns empleats subalterns anaven a votar en nom seu. A
més, la majoria dels cops s’afegien vots i es falsificaven els recomptes.
El
ministre de Governació també designava alguns candidats d’oposició però que eren
desconeguts pels electors i sense cap mena d’interès.
Amb
tot això, finalment sortia guanyador el partit del govern (aquell que
interessava), malgrat que abans de fer les eleccions ja es sabia amb tota seguretat
qui sortiria guanyador.
Com
ja hem vist, Valentí Almirall és l’autor d’aquest text que forma part de la
seva obra España tal como es. Va ser
escrit l’any 1889, durant la regència de Maria Cristina d’Àustria. Almirall
critica el procediment en que es feien les eleccions, totes falsejades i
preparades perquè sortís guanyador el partit que interessava al govern. La seva
finalitat és mostrar-nos tal i com era aquella època, el sistema polític i
Espanya en general perquè tota la nació s’assabenti del que s’estava fent.
Sota
el meu punt de vista, jo estic d’acord amb Valentí Almirall ja que em sembla
molt malament que es falsifiquin unes eleccions. Crec que no és just que la
gent acudeixi a votar i doni la seva decisió o opinió envers un partit, si
després d’això no se’n farà res. Per molt que la gent voti a un partit concret,
finalment sortirà guanyador aquell partit que afavoreix el ministre de
Governació. D’aquesta manera s’està enganyat a tots els ciutadans ja que surt
un partit guanyador quan probablement aquest no era el votat per la majoria.
També trobo malament que funcionaris subalterns acudeixin a votar en nom de
persones ja difuntes.
Crec
que les eleccions són una pràctica en la qual la societat té dret a participar
de manera legal i on poden posicionar-se al costat d’un partit o d’un altre. El
partit guanyador hauria de ser aquell escollit per la població. Si no surt el més
favorable al govern serà perquè hi ha alguna cosa que falla i que no agrada a
lanació. Penso que no sempre pot sortir el que un espera, caldrà anar millorant
fins al pròxim any de celebrar les eleccions.
- Preguntes:
a) Explica la diferència entre sufragi universal i sufragi restringit.
El
sufragi universal és el dret de vot
que tenen totes les persones majors d’edat d’una comunitat o Estat, independentment
de la seva raça, sexe, creences o condició social.
En
canvi, el sufragi restringit o també
anomenat sufragi censatari, es
denomina al sistema electoral que condiciona el dret a vot al fet que el
ciutadà compleixi determinats requisits que afecten la seva condició social.
Aquests motius són generalment econòmics (possessió d'un determinat nivell de
rendes o ofici) o relacionats amb el nivell d'instrucció (llegir i escriure) o
social (pertinença a un determinat grup social) o estat civil (casat), a més
del sexe, ja que era referit només als homes.
Per
tant, el sufragi universal i el restringit són contraris ja que el sufragi
universal no estableix cap condició llevat de la majoria d'edat i la
ciutadania, mentre que el restringit o censatari només permet el vot als homes
i amb determinats requisits.
b) Com controlava les eleccions el
ministre de la Governació?
El
ministre de Governació era l’únic elector possible i, juntament amb un exèrcit
de funcionaris de tota classe, executava i duia a terme totes les eleccions.
S’encarregava d’elaborar la nòmina de diputats que havien de sortir elegits en
cada circumscripció, així el partit en el govern obtenia una àmplia majoria.
També, el ministre de Governació, era qui feia els diputats ministerials i
també designava aquells candidats d’oposició que havien de sortir.
c) Quines pràctiques fraudulentes
es descriuen en el text?
En
l’elaboració del cens, aquest era engrossit amb el nom de persones ja difuntes
o desconegudes. El dia de les eleccions, acudien funcionaris o empleats
subalterns i, amb una roba prestada, votaven en nom d’aquestes persones.
d) Qui eren els cuneros?
Els
cuneros eren candidats o diputats a
Corts, estranys al districte i patrocinat pel Govern. És a dir, eren aquells
candidats d’oposició que el propi ministre de Governació designava per tal de
fer més real i legal el sistema electoral ja que tot govern sempre ha de tenir
oposició. Aquests candidats o diputats eren completament desconeguts dels seus
electorals i no provenien de la circumscripció per la qual havien estat
elegits.
També
s’anomenaven diputats de bressol.
Nadinne J (2 BATX B)
Comentari de text: El sistema electoral de la Restauració, segons Valentí Almirall
- Identificació de la font escrita
Es
tracta d’una font primària perquè és un document contemporani dels fets.
- Identificació del tipus de text
Aquest
fragment correspon al llibre de Valentí Almirall, titulat “España tal como es”. És un text de caràcter polític de crítica.
- Concreció del context històric
El
llibre es va publicar al 1889, en un moment en el que el frau i el falsejament
electoral en el sistema polític de la Restauració a Espanya estava a l’auge. Entre
1876 i 1899 es van dur a terme deu eleccions, de les quals sis les van guanyar
els conservadors i quatre els liberals. Els dos partits s’alternaven en el
govern de l’Estat (torn pacífic) i corresponia al monarca decidir quan s’havia
de produir el relleu. En ocasió de la prematura mort d’Alfons XII (1885),
Cánovas i Sagasta von confirmar l’alternança pacífica en el document pacte d’El Pardo, que es mantingué al llarg de
la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1903), vídua d’Alfons XII.
- Reconeixement del tema
El
text parla de la manipulació electoral durant la Restauració (1875-1889),
segons el punt de vista de Valentí Almirall.
- Identificació de l’autor
L’autor
és Valentí a Almirall i el llibre es va publicar a Paris 1886. Valentí Almirall
(Barcelona, 1841-1904) va ser un polític, periodista i advocat. Va participar
en la Revolució de 1868 a Barcelona i en diversos moviments de revolta durant
el Sexenni. Creà el Partit Republicà Democràtic Federal i fou president del
Club dels Federalistes. Federalista «intransigent», va dirigir el diari El
Estado Catalán, portaveu oficial dels federals catalans, i va impulsar el Pacte
de Tortosa (1869), que volia reorganitzar els antics estats de la corona
d’Aragó. El 1870 va contribuir a la fundació de La Jove Catalunya. Més
endavant, dins les files del catalanisme, va fundar el Diari Català (1879), el
primer en llengua catalana. Va organitzar el primer Congrés Catalanista (1880)
i va fundar el Centre Català (1882). Fou el principal redactor del Memorial de
Greuges (1885), presentat al rei Alfons XII. El 1886 va publicar Lo
Catalanisme, la primera formulació doctrinal el catalanisme. Públicament, tot i
la seva posició sempre independent oposant-se per exemple a l’Exposició
Universal del 1888, fou membre de diverses comissions i entitats
representatives o crítiques com l’Ateneu Lliure de Barcelona, l’Ateneu
Barcelonès, dels Jocs Florals.
- Identificació del destinatari
El
llibre va dirigit a la gent d’aquella època, però especialment al homes
interessats per la política tan a Catalunya, com a Espanya o Europa com a
denuncia d’un règim despòtic i falsejat on les possibilitats d’acció i
participació dels sectors progressistes i les classes populars eren simplement
impossibles, malgrat la seva aparença democràtica.
- Anàlisi
Valentí
Almirall demostra en aquest text que les eleccions espanyoles eren una farsa,
doncs, ja fos amb sufragi universal o restringit, hi havia un sol i únic
elector: el Ministre de la Governació (amb l’ajuda dels governadors provincials
i els funcionaris).
Per
falsejar el vot empleats de l’administració acudien a dipositar-lo en lloc de
persones inventades, difunts, etc. Almirall diu que fins i tot el seu pare
votava sent suplantat per un escombrariaire o un policia vestit elegantment amb
un vestit prestat.
El
ministre de Governació és qui feia els diputats ministerials i qui designava
els candidats d’oposició que havien de sortir.
També
fa referència als “cuneros”, candidats desconeguts que el ministre encasellava
còmodament en els districtes rurals.
- Comentari
Aquest
document de Valentí Almirall és una prova evident per entendre la realitat
política de l’Espanya. El valor de l’autor al denunciar aquests fets ha permès
a les noves generacions conèixer una realitat punyent, però certa ja que
facilita la comprensió dels esdeveniments i de la vida política i social d’un
règim, en aparença democràtic, però que la realitat demostra que no ho és, per
tot el sistema instaurat de frau electoral i per deixar fora de la vida política
a la immensa majoria de la població: classes populars i dones, però també als
partits republicans, socialistes o regionalistes.
Per a que aquest sistema funcionés cada partit
del torn: Conservador (Cànovas) o Liberal (Sagasta) acceptaven el seu torn de
poder, sense cap discussió. Ambdós sabien que d’aquesta manera es podrien
repartir de forma equitativa la representació i el negoci, que és el que era
aquest sistema polític.
A
la Restauració, la minoria parlamentària rebia l’encàrrec del Rei de formar
govern, quan la majoria parlamentària perdia la confiança del rei o del Parlament.
Llavors el nou president del govern dissolia les Corts i convocava eleccions,
que evidentment guanyava: la voluntat popular es supeditava a la decisió del
rei.
El
sufragi estava pervertit: el falsejament del sistema electoral, era una
realitat institucional, que s’estructurava en 2 institucions bàsiques:
-
Ministeri de Governació: elaborava
l’encasillado o nòmina de diputats del nou govern, deixant-ne uns quants per
l’oposició: el partit en el govern obtenia una gran majoria, fins i tot de
diputats escollits que no havien estat mai a la seva circumscripció (eren els
diputats cuneros). Les ordres de Governació eres controlades pels governadors
civils. Les tupinades (trampes electorals) eren en tot el procés: des de
l’elaboració del cens electoral (engrossit amb difunts i o desconeguts: en nom
dels quals votaven els funcionaris de les diputacions). En d’altres moments,
s’afegien vots o es falsejaven els recomptes (pràctica que també es feia a les
mateixes juntes electorals).
-
El Caciquisme: els cacins eren
membres de famílies que controlaven determinades circumscripcions electorals i
on gran part de la població depenia d’ells per tenir feina. Utilitzaven
diversos mètodes de control del vot: pressió sobre els votants, suplantació
d’identitat, compra de vots, etc.
Amb
tot, també cal dir que l’abstencionisme era molt gran i en la majoria de circumscripcions
la manipulació no era necessària i quan ho era, ho facilitava l’abstencionisme
(80% del cens). A més, el 75% de la població era analfabeta.
No
va ser fins al 1907 que va començar a Catalunya el principi de la fi del
sistema del torn pacífic, de la mà de la Solidaritat catalana.
- Opinió personal
Crec
que la militància política de Valentí Almirall (republicà i catalanista) podria
exagerar les critiques al règim, per tal d’afavorir el seu
pensament polític. De totes formes, l’autor demostra com el pensament crític
i la capacitat d’exercir-lo és el que pot garantir, tan abans com avui, un
societat lliure i veritablement democràtica.
Preguntes:
a)
Explica la diferència entre
sufragi universal i sufragi restringit.
El sufragi restringit és el sistema
electoral que condiciona el dret a vot al fet que el ciutadà
compleixi determinats requisits que afecten la seva condició social. Aquests estan
relacionats amb: la classe social, l’estat civil (casat), el sexe (podien votar
només als homes), el grau d’instrucció, la situació econòmica
(determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert nivell d'imposts),
la raça, etc. En alguns casos, alguns ciutadans, si
compleixen certes condicions, disposaven de més d'un vot.
El sufragi
universal, en canvi, no estableix condicions llevat de la majoria
d'edat política i la ciutadania,
independentment de la seva raça, sexe, creences o condició social. El
sexe masculí va ser l'única restricció fins després de la Segona Guerra Mundial a Europa.
La
lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo
per a ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot. La revolució del 1868
comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la
Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi
universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció
electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la
Segona República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins
aleshores excloses.
b) Com controlava les eleccions el
ministre de Governació?
El ministre de Governació elaborava
l’encasillado o nòmina de diputats
(deixant-ne alguns per als partits d’oposició) que havien de sortir elegits en
cada circumscripció. Per garantir que el partit del govern obtingués una àmplia
majoria, a cada província hi havia governadors civils que ho controlaven fent
tupinades. En l’elaboració del cens, aquest era engrossit amb un gran nombre de
difunts o de desconeguts; el dia de les eleccions, alguns funcionaris
subalterns s’encarregaven de fer la roda, tot votant en nom seu. En
determinades meses s’afegien vots a grapades o e falsificaven els recomptes. Aquesta pràctica també es repetia sovint a les
juntes electorals, encarregades de fer recompte global de les meses.
c) Quines pràctiques fraudulentes es descriuen
en el text?
El “cunerisme” i les tupinades, en
les que empleats de l’administració acudien a
dipositar el vot en lloc de persones inventades, difunts, etc.
d)
Qui eren els cuneros?
La
paraula cunero, en l'àmbit de les informacions electorals, s'aplica als
candidats o diputats que són presentats pels seus respectius partits en un
districte electoral al que no pertanyen.
El terme cunero va començar a emprar-se durant el segle XIX per referir-se concretament als diputats escollits que no havien estat mai a la seva circumscripció i que estaven patrocinats pel Govern, però en l'ús actual el seu sentit s'ha estès a qualsevol persona que pertany a un districte diferent d'aquell pel qual es presenta.
El terme cunero va començar a emprar-se durant el segle XIX per referir-se concretament als diputats escollits que no havien estat mai a la seva circumscripció i que estaven patrocinats pel Govern, però en l'ús actual el seu sentit s'ha estès a qualsevol persona que pertany a un districte diferent d'aquell pel qual es presenta.
Laura M (2 BATX A)
divendres, 12 d’octubre del 2012
COMENTARI DE TEXT: "ESPAÑA TAL COMO ES": El sistema electoral de la Restauració, segons Valentí Almirall
Aquest text és un fragment extret d’un llibre de Valentí Almirall, titulat: “España tal como es” i escrit l’any 1889. Es tracta, per tant, d’una font primària de caràcter polític, concretament de crítica política. És un retrat viu i realista de la Espanya de la Restauració, un document històric i sociològic de primera magnitud i alhora una crítica ferotge, però plena de voluntat de denuncia i de voler influir en els lectors per tal de redreçar un camí equivocat en l’Espanya de finals del segle XIX. Com ja he dit, és un text publicat l’any 1889, amb posterioritat al regnat d’Alfons XII. Per tant, està dins de l’etapa de la regència de Mª Cristina (1885-1902) i de l’alternança pacífica en el poder del partit conservador, dirigit per Cànoves, i el partit liberal, dirigit per Sagasta. El llibre s’escriu en plena etapa de la Restauració borbònica, dècada dels vuitanta.
El tema central del fragment és la manipulació electoral durant el període de la Restauració, segons el punt de vista de Valentí Almirall. Es tracta d’una denuncia de la pràctica d’aquest frau electoral, habitual durant aquell període. L’autor defineix i critica aquest sistema utilitzant el periodisme com a principal eina comunicativa per a projectar el seu pensament polític.
Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1902) va ser polític, periodista i advocat. Va participar en la Revolució de 1868 a Barcelona i en diversos moviments de revolta durant el Sexenni. Creà el Partit Republicà Democràtic Federal i fou un dels dirigents del federalisme intransigent. Més tard, es va separar del partit i va reconduir el federalisme cap a uns postulats pròpiament catalanistes. Des de 1878, Almirall va identificar la reivindicació d’un Estat català no pas amb un model teòric i universal (el federalisme), com havia fet Pi i Maragall, sinó com una exigència pròpia de la realitat nacional de Catalunya (el particularisme). En poques paraules, segons ell, Catalunya havia de tenir un estat propi no solament perquè el federalisme fos el millor sistema de govern, sinó, sobretot, perquè Catalunya era una realitat històrica i cultural i tenia el dret al seu propi autogovern. En el seu llibre Lo catalanisme (1886) defensà un catalanisme de caràcter democràtic. Almirall, a més, va fundar el primer diari en llengua catalana: el Diari Català (1879-1881).
El text va dirigit als seu contemporanis, però en especial a tots els homes interessats per la política, (tan a Catalunya, com a Espanya o Europa) com a denuncia d’un règim despòtic i falsejat on les possibilitats d’acció i participació dels sectors progressistes i les classes populars eren simplement impossibles, malgrat la seva aparença democràtica.
L’autor ens demostra en aquest text que les eleccions a Espanya, en aquells temps, eren una farsa (ja sigui amb sufragi universal o restringit). El sufragi universal era el dret a votar de tots els adults, sense distinció de raça, sexe, creença o posició social. En canvi, el sufragi restringit, també anomenat censatari, era el dret a votar només de les persones que apareixien en un cens o llista. El ciutadà havia de complir certs requisits que afectaven la seva condició social.
El falsejament de les eleccions s’estructurava a partir de dues institucions bàsiques: el ministeri de Governació i els cacics locals. El Ministre de la Governació (amb la col·laboració dels governadors provincials i tot l’aparell de l’Estat) era qui decidia qui guanyava les eleccions. Les llistes d’electors eren falses (noms inventats, de morts, etc.) i es presentaven a votar, a favor d’ells, empleats de l’administració. Almirall diu que fins i tot el seu pare ja mort votava, sent suplantat per un escombrariaire o un policia vestit elegantment. A més de la falsificació amb presència humana, existia la realitzada durant el recompte de vots en el col·legi electoral, on simplement s’augmentaven el nombre de vots fins a assegurar l’elecció del candidat oficial. El mateix Ministre de Governació era qui designava, també, els candidats a l’oposició (candidats completament desconeguts dels seus electors i que no tenien cap interès). Aquests eren els anomenats cuneros, és a dir, “de bressol”, ja que no provenien, ni havien estat mai, de la circumscripció per la qual havia estat elegit. Les tupinades o trampes electorals eren, doncs, en tot el procés.
Els cacics eren membres de famílies que controlaven determinades circumscripcions electorals. Gran part de la població depenia d’ells per tenir feina. Utilitzaven diversos mètodes de control del vot: pressió sobre els votants, suplantació d’identitat, compra de vots… En llocs on es produïen protestes contra el seu domini, pagaven partides de delinqüents (de la porra) que s’encarregaven de fer tornar l’ordre.
La veracitat i autenticitat del text és indubtable i és una prova evident de com funcionava el sistema electoral durant la Restauració, basat en la corrupció descarada. Valentí Almirall fa referència a tot un conjunt de fets històrics innegables, ja que el funcionament del sistema electoral de l’època de la Restauració era tal com diu al text. No serà fins al 1907 que comenci a Catalunya el principi de la fi del sistema del torn pacífic. L’única forma d’entendre que aquest sistema funcionés és que cada partit del torn (Partit Conservador i Liberal) acceptava el seu torn de poder, sense cap discussió. Ambdós sabien que d’aquesta manera es podrien repartir de forma equitativa la representació i el negoci. Es tractava d’un sistema que deixava fora a la majoria dels electors: les dones i les classes populars, així com els partits republicans, socialistes o regionalistes.
En resum, el text és important per entendre la realitat política de l’Espanya de la Restauració Borbònica. Podria semblar que la militància política de l’autor (republicà i catalanista) tendiria a exagerar les critiques al règim per tal d’afavorir el seu pensament polític, però no és pas així. Avui, la majoria d’historiadors especialistes en aquell període reconeixen la validesa de les afirmacions d’Almirall i demostren en els seu estudis com el frau era la forma habitual de funcionament d’aquell sistema. El valor de l’autor al denunciar aquests fets ha permès a les noves generacions conèixer una realitat punyent, però certa, ja que facilita la comprensió dels esdeveniments i de la vida política i social d’un règim en aparença democràtic, però realment ple de fraus electorals i que deixava fora de la vida política a la immensa majoria de la població: classes populars i dones. L’autor demostra com el pensament crític i la capacitat d’exercir-lo és el que pot garantir, tan abans com avui, una societat lliure i veritablement democràtica.
Desgraciadament, el falsejament electoral, el frau i les amenaces continuen existint en l’actualitat. Crec que això es dóna més aviat als països menys desenvolupats, amb deficiències democràtiques, on s’utilitzen mètodes semblants als que es van utilitzar al segle XIX, ja que no disposar de mitjans informàtics o tecnològics permet manipular més fàcilment els vots.
Marina P, 2n-B
Subscriure's a:
Missatges (Atom)