- Identificació de la font escrita
Es
tracta d’una font primària perquè és un document contemporani dels fets.
- Identificació del tipus de text
Aquest
fragment correspon al llibre de Valentí Almirall, titulat “España tal como es”. És un text de caràcter polític de crítica.
- Concreció del context històric
El
llibre es va publicar al 1889, en un moment en el que el frau i el falsejament
electoral en el sistema polític de la Restauració a Espanya estava a l’auge. Entre
1876 i 1899 es van dur a terme deu eleccions, de les quals sis les van guanyar
els conservadors i quatre els liberals. Els dos partits s’alternaven en el
govern de l’Estat (torn pacífic) i corresponia al monarca decidir quan s’havia
de produir el relleu. En ocasió de la prematura mort d’Alfons XII (1885),
Cánovas i Sagasta von confirmar l’alternança pacífica en el document pacte d’El Pardo, que es mantingué al llarg de
la regència de Maria Cristina d’Àustria (1885-1903), vídua d’Alfons XII.
- Reconeixement del tema
El
text parla de la manipulació electoral durant la Restauració (1875-1889),
segons el punt de vista de Valentí Almirall.
- Identificació de l’autor
L’autor
és Valentí a Almirall i el llibre es va publicar a Paris 1886. Valentí Almirall
(Barcelona, 1841-1904) va ser un polític, periodista i advocat. Va participar
en la Revolució de 1868 a Barcelona i en diversos moviments de revolta durant
el Sexenni. Creà el Partit Republicà Democràtic Federal i fou president del
Club dels Federalistes. Federalista «intransigent», va dirigir el diari El
Estado Catalán, portaveu oficial dels federals catalans, i va impulsar el Pacte
de Tortosa (1869), que volia reorganitzar els antics estats de la corona
d’Aragó. El 1870 va contribuir a la fundació de La Jove Catalunya. Més
endavant, dins les files del catalanisme, va fundar el Diari Català (1879), el
primer en llengua catalana. Va organitzar el primer Congrés Catalanista (1880)
i va fundar el Centre Català (1882). Fou el principal redactor del Memorial de
Greuges (1885), presentat al rei Alfons XII. El 1886 va publicar Lo
Catalanisme, la primera formulació doctrinal el catalanisme. Públicament, tot i
la seva posició sempre independent oposant-se per exemple a l’Exposició
Universal del 1888, fou membre de diverses comissions i entitats
representatives o crítiques com l’Ateneu Lliure de Barcelona, l’Ateneu
Barcelonès, dels Jocs Florals.
- Identificació del destinatari
El
llibre va dirigit a la gent d’aquella època, però especialment al homes
interessats per la política tan a Catalunya, com a Espanya o Europa com a
denuncia d’un règim despòtic i falsejat on les possibilitats d’acció i
participació dels sectors progressistes i les classes populars eren simplement
impossibles, malgrat la seva aparença democràtica.
- Anàlisi
Valentí
Almirall demostra en aquest text que les eleccions espanyoles eren una farsa,
doncs, ja fos amb sufragi universal o restringit, hi havia un sol i únic
elector: el Ministre de la Governació (amb l’ajuda dels governadors provincials
i els funcionaris).
Per
falsejar el vot empleats de l’administració acudien a dipositar-lo en lloc de
persones inventades, difunts, etc. Almirall diu que fins i tot el seu pare
votava sent suplantat per un escombrariaire o un policia vestit elegantment amb
un vestit prestat.
El
ministre de Governació és qui feia els diputats ministerials i qui designava
els candidats d’oposició que havien de sortir.
També
fa referència als “cuneros”, candidats desconeguts que el ministre encasellava
còmodament en els districtes rurals.
- Comentari
Aquest
document de Valentí Almirall és una prova evident per entendre la realitat
política de l’Espanya. El valor de l’autor al denunciar aquests fets ha permès
a les noves generacions conèixer una realitat punyent, però certa ja que
facilita la comprensió dels esdeveniments i de la vida política i social d’un
règim, en aparença democràtic, però que la realitat demostra que no ho és, per
tot el sistema instaurat de frau electoral i per deixar fora de la vida política
a la immensa majoria de la població: classes populars i dones, però també als
partits republicans, socialistes o regionalistes.
Per a que aquest sistema funcionés cada partit
del torn: Conservador (Cànovas) o Liberal (Sagasta) acceptaven el seu torn de
poder, sense cap discussió. Ambdós sabien que d’aquesta manera es podrien
repartir de forma equitativa la representació i el negoci, que és el que era
aquest sistema polític.
A
la Restauració, la minoria parlamentària rebia l’encàrrec del Rei de formar
govern, quan la majoria parlamentària perdia la confiança del rei o del Parlament.
Llavors el nou president del govern dissolia les Corts i convocava eleccions,
que evidentment guanyava: la voluntat popular es supeditava a la decisió del
rei.
El
sufragi estava pervertit: el falsejament del sistema electoral, era una
realitat institucional, que s’estructurava en 2 institucions bàsiques:
-
Ministeri de Governació: elaborava
l’encasillado o nòmina de diputats del nou govern, deixant-ne uns quants per
l’oposició: el partit en el govern obtenia una gran majoria, fins i tot de
diputats escollits que no havien estat mai a la seva circumscripció (eren els
diputats cuneros). Les ordres de Governació eres controlades pels governadors
civils. Les tupinades (trampes electorals) eren en tot el procés: des de
l’elaboració del cens electoral (engrossit amb difunts i o desconeguts: en nom
dels quals votaven els funcionaris de les diputacions). En d’altres moments,
s’afegien vots o es falsejaven els recomptes (pràctica que també es feia a les
mateixes juntes electorals).
-
El Caciquisme: els cacins eren
membres de famílies que controlaven determinades circumscripcions electorals i
on gran part de la població depenia d’ells per tenir feina. Utilitzaven
diversos mètodes de control del vot: pressió sobre els votants, suplantació
d’identitat, compra de vots, etc.
Amb
tot, també cal dir que l’abstencionisme era molt gran i en la majoria de circumscripcions
la manipulació no era necessària i quan ho era, ho facilitava l’abstencionisme
(80% del cens). A més, el 75% de la població era analfabeta.
No
va ser fins al 1907 que va començar a Catalunya el principi de la fi del
sistema del torn pacífic, de la mà de la Solidaritat catalana.
- Opinió personal
Crec
que la militància política de Valentí Almirall (republicà i catalanista) podria
exagerar les critiques al règim, per tal d’afavorir el seu
pensament polític. De totes formes, l’autor demostra com el pensament crític
i la capacitat d’exercir-lo és el que pot garantir, tan abans com avui, un
societat lliure i veritablement democràtica.
Preguntes:
a)
Explica la diferència entre
sufragi universal i sufragi restringit.
El sufragi restringit és el sistema
electoral que condiciona el dret a vot al fet que el ciutadà
compleixi determinats requisits que afecten la seva condició social. Aquests estan
relacionats amb: la classe social, l’estat civil (casat), el sexe (podien votar
només als homes), el grau d’instrucció, la situació econòmica
(determinada generalment per la necessitat d'assolir un cert nivell d'imposts),
la raça, etc. En alguns casos, alguns ciutadans, si
compleixen certes condicions, disposaven de més d'un vot.
El sufragi
universal, en canvi, no estableix condicions llevat de la majoria
d'edat política i la ciutadania,
independentment de la seva raça, sexe, creences o condició social. El
sexe masculí va ser l'única restricció fins després de la Segona Guerra Mundial a Europa.
La
lluita pel sufragi universal ha comportat diferents fases, fins a aconseguir-lo
per a ambdós sexes i anar rebaixant l'edat de vot. La revolució del 1868
comportà la implantació del sufragi universal, però amb el triomf de la
Restauració hom tornà al sufragi censatari. La implantació del sufragi
universal (1890) no canvià, a la pràctica, la situació, a causa de la corrupció
electoral que caracteritzà el sistema de la Restauració. La instauració de la
Segona República significà l'ampliació del dret de vot a les dones, fins
aleshores excloses.
b) Com controlava les eleccions el
ministre de Governació?
El ministre de Governació elaborava
l’encasillado o nòmina de diputats
(deixant-ne alguns per als partits d’oposició) que havien de sortir elegits en
cada circumscripció. Per garantir que el partit del govern obtingués una àmplia
majoria, a cada província hi havia governadors civils que ho controlaven fent
tupinades. En l’elaboració del cens, aquest era engrossit amb un gran nombre de
difunts o de desconeguts; el dia de les eleccions, alguns funcionaris
subalterns s’encarregaven de fer la roda, tot votant en nom seu. En
determinades meses s’afegien vots a grapades o e falsificaven els recomptes. Aquesta pràctica també es repetia sovint a les
juntes electorals, encarregades de fer recompte global de les meses.
c) Quines pràctiques fraudulentes es descriuen
en el text?
El “cunerisme” i les tupinades, en
les que empleats de l’administració acudien a
dipositar el vot en lloc de persones inventades, difunts, etc.
d)
Qui eren els cuneros?
La
paraula cunero, en l'àmbit de les informacions electorals, s'aplica als
candidats o diputats que són presentats pels seus respectius partits en un
districte electoral al que no pertanyen.
El terme cunero va començar a emprar-se durant el segle XIX per referir-se concretament als diputats escollits que no havien estat mai a la seva circumscripció i que estaven patrocinats pel Govern, però en l'ús actual el seu sentit s'ha estès a qualsevol persona que pertany a un districte diferent d'aquell pel qual es presenta.
El terme cunero va començar a emprar-se durant el segle XIX per referir-se concretament als diputats escollits que no havien estat mai a la seva circumscripció i que estaven patrocinats pel Govern, però en l'ús actual el seu sentit s'ha estès a qualsevol persona que pertany a un districte diferent d'aquell pel qual es presenta.
Laura M (2 BATX A)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada