Aquest text és un fragment extret d’un llibre de Valentí Almirall, titulat: “España tal como es” i escrit l’any 1889. Es tracta, per tant, d’una font primària de caràcter polític, concretament de crítica política. És un retrat viu i realista de la Espanya de la Restauració, un document històric i sociològic de primera magnitud i alhora una crítica ferotge, però plena de voluntat de denuncia i de voler influir en els lectors per tal de redreçar un camí equivocat en l’Espanya de finals del segle XIX. Com ja he dit, és un text publicat l’any 1889, amb posterioritat al regnat d’Alfons XII. Per tant, està dins de l’etapa de la regència de Mª Cristina (1885-1902) i de l’alternança pacífica en el poder del partit conservador, dirigit per Cànoves, i el partit liberal, dirigit per Sagasta. El llibre s’escriu en plena etapa de la Restauració borbònica, dècada dels vuitanta.
El tema central del fragment és la manipulació electoral durant el període de la Restauració, segons el punt de vista de Valentí Almirall. Es tracta d’una denuncia de la pràctica d’aquest frau electoral, habitual durant aquell període. L’autor defineix i critica aquest sistema utilitzant el periodisme com a principal eina comunicativa per a projectar el seu pensament polític.
Valentí Almirall (Barcelona, 1841-1902) va ser polític, periodista i advocat. Va participar en la Revolució de 1868 a Barcelona i en diversos moviments de revolta durant el Sexenni. Creà el Partit Republicà Democràtic Federal i fou un dels dirigents del federalisme intransigent. Més tard, es va separar del partit i va reconduir el federalisme cap a uns postulats pròpiament catalanistes. Des de 1878, Almirall va identificar la reivindicació d’un Estat català no pas amb un model teòric i universal (el federalisme), com havia fet Pi i Maragall, sinó com una exigència pròpia de la realitat nacional de Catalunya (el particularisme). En poques paraules, segons ell, Catalunya havia de tenir un estat propi no solament perquè el federalisme fos el millor sistema de govern, sinó, sobretot, perquè Catalunya era una realitat històrica i cultural i tenia el dret al seu propi autogovern. En el seu llibre Lo catalanisme (1886) defensà un catalanisme de caràcter democràtic. Almirall, a més, va fundar el primer diari en llengua catalana: el Diari Català (1879-1881).
El text va dirigit als seu contemporanis, però en especial a tots els homes interessats per la política, (tan a Catalunya, com a Espanya o Europa) com a denuncia d’un règim despòtic i falsejat on les possibilitats d’acció i participació dels sectors progressistes i les classes populars eren simplement impossibles, malgrat la seva aparença democràtica.
L’autor ens demostra en aquest text que les eleccions a Espanya, en aquells temps, eren una farsa (ja sigui amb sufragi universal o restringit). El sufragi universal era el dret a votar de tots els adults, sense distinció de raça, sexe, creença o posició social. En canvi, el sufragi restringit, també anomenat censatari, era el dret a votar només de les persones que apareixien en un cens o llista. El ciutadà havia de complir certs requisits que afectaven la seva condició social.
El falsejament de les eleccions s’estructurava a partir de dues institucions bàsiques: el ministeri de Governació i els cacics locals. El Ministre de la Governació (amb la col·laboració dels governadors provincials i tot l’aparell de l’Estat) era qui decidia qui guanyava les eleccions. Les llistes d’electors eren falses (noms inventats, de morts, etc.) i es presentaven a votar, a favor d’ells, empleats de l’administració. Almirall diu que fins i tot el seu pare ja mort votava, sent suplantat per un escombrariaire o un policia vestit elegantment. A més de la falsificació amb presència humana, existia la realitzada durant el recompte de vots en el col·legi electoral, on simplement s’augmentaven el nombre de vots fins a assegurar l’elecció del candidat oficial. El mateix Ministre de Governació era qui designava, també, els candidats a l’oposició (candidats completament desconeguts dels seus electors i que no tenien cap interès). Aquests eren els anomenats cuneros, és a dir, “de bressol”, ja que no provenien, ni havien estat mai, de la circumscripció per la qual havia estat elegit. Les tupinades o trampes electorals eren, doncs, en tot el procés.
Els cacics eren membres de famílies que controlaven determinades circumscripcions electorals. Gran part de la població depenia d’ells per tenir feina. Utilitzaven diversos mètodes de control del vot: pressió sobre els votants, suplantació d’identitat, compra de vots… En llocs on es produïen protestes contra el seu domini, pagaven partides de delinqüents (de la porra) que s’encarregaven de fer tornar l’ordre.
La veracitat i autenticitat del text és indubtable i és una prova evident de com funcionava el sistema electoral durant la Restauració, basat en la corrupció descarada. Valentí Almirall fa referència a tot un conjunt de fets històrics innegables, ja que el funcionament del sistema electoral de l’època de la Restauració era tal com diu al text. No serà fins al 1907 que comenci a Catalunya el principi de la fi del sistema del torn pacífic. L’única forma d’entendre que aquest sistema funcionés és que cada partit del torn (Partit Conservador i Liberal) acceptava el seu torn de poder, sense cap discussió. Ambdós sabien que d’aquesta manera es podrien repartir de forma equitativa la representació i el negoci. Es tractava d’un sistema que deixava fora a la majoria dels electors: les dones i les classes populars, així com els partits republicans, socialistes o regionalistes.
En resum, el text és important per entendre la realitat política de l’Espanya de la Restauració Borbònica. Podria semblar que la militància política de l’autor (republicà i catalanista) tendiria a exagerar les critiques al règim per tal d’afavorir el seu pensament polític, però no és pas així. Avui, la majoria d’historiadors especialistes en aquell període reconeixen la validesa de les afirmacions d’Almirall i demostren en els seu estudis com el frau era la forma habitual de funcionament d’aquell sistema. El valor de l’autor al denunciar aquests fets ha permès a les noves generacions conèixer una realitat punyent, però certa, ja que facilita la comprensió dels esdeveniments i de la vida política i social d’un règim en aparença democràtic, però realment ple de fraus electorals i que deixava fora de la vida política a la immensa majoria de la població: classes populars i dones. L’autor demostra com el pensament crític i la capacitat d’exercir-lo és el que pot garantir, tan abans com avui, una societat lliure i veritablement democràtica.
Desgraciadament, el falsejament electoral, el frau i les amenaces continuen existint en l’actualitat. Crec que això es dóna més aviat als països menys desenvolupats, amb deficiències democràtiques, on s’utilitzen mètodes semblants als que es van utilitzar al segle XIX, ja que no disposar de mitjans informàtics o tecnològics permet manipular més fàcilment els vots.
Marina P, 2n-B
Un comentari molt acertat! Breu i complet. M'ha servit prou com per satisfer les necessitats d'un treball, Enhorabona!
ResponElimina